Gènere: #popalternatiu #cançódeldia
Cyborg9K presenta “The End of Possibility“. Un disc que no demana atenció, però la guanya. És honest, coherent i sorprenentment sòlid per a una proposta sense grans pretensions.
Amb només vuit cançons, Cyborg9K des de Nashville, aposta per un pop lleuger, ben produït des de casa i amb molt bon criteri en guitarres i veus.
No hi ha estudi, ni banda, ni segell. Només una idea clara: fer música directa per gent que busca bones melodies sense artificis ni complicacions. El disc és fresc, però mai superficial. Cada cançó aporta alguna cosa, i totes podrien defensar-se soles. No hi ha farciment ni relleno.
Mirror Force n’és un bon exemple. Arrenca sense voltetes, amb unes guitarres netes i una base rítmica programada que acompanya, però no es fa notar. La veu encaixa perfectament, amb efectes mesurats i una producció càlida, tot i el caràcter digital del conjunt. El so és casolà, però polit.
Les lletres no volen donar lliçons. Acompanyen amb ironia suau i imatges properes. El disc manté un to nostàlgic pel pop alternatiu de principis de segle. Tot i així, l’estil és més lo-fi i amb molta personalitat pròpia.
Hi ha una gestió molt encertada dels efectes i cap excés. Cap pista sobresurt gaire, però això reforça la cohesió global de l’àlbum. Cyborg9K no busca cap hit, ni fer-se notar. Però sap construir un univers propi amb recursos limitats i un bon ull per l’equilibri sonor.
En definitiva, “The End of Possibility“ no crida. Però convenç. És un exercici de pop lo-fi fet amb gust i respecte pel gènere.
