Top setembre 2026

01. Fontaines D.C. – Marianne

Hem vist créixer la banda de Dublín des del garatge fins a la consolidació absoluta. Ara ben bé, com a avançament de «Dopamine Chamber», Marianne confirma la seva maduresa a través d’un so més fred, dens i calculat. En aquest sentit, la veu de Grian Chatten s’arrossega amb gravetat lírica, sostinguda per un baix fosc que empeny el compàs i guitarres que treballen en capes metàl·liques. En definitiva, contenció muscular i pes exacte.

02. Real Numbers – This Empty Frame

D’altra banda, tornen a obrir el manual del jangle pop de patró clàssic. De fet, This Empty Frame és un exercici de gintònic d’afinitats electives: guitarres cristal·lines que se sobreposen amb una lleugeresa impecable, xilòfon subtil de fons i aquesta melancolia lluminosa tan pròpia del so C86. Són, en essència, tres minuts de netedat melòdica que no necessiten cap recarregament.

03. Enfant Sauvage – Struggle

Paral·lelament, Guillaume Alric (The Blaze) descarrega a Struggle un xoc d’electrònica eufòrica, vitalista i plena de sintetitzadors bright molt en la línia de Fred again.. Una píndola de pista oberta que combina passatges de celebració col·lectiva amb un batec emocional que et manté a dalt de tot.

04. Ruby Haunt – Big Room

Per la seva banda, aquí manen els espais buits, la reverberació calculada i un ritme que es nega a córrer. Per això mateix, Big Room funciona com un exercici de baixes revolucions on cada nota de guitarra queda flotant en l’aire abans de desaparèixer. A més a més, la veu s’hi cola com una ombra en una habitació a les fosques. Intimitat absoluta i so d’alta densitat emocional.

05. The Charlatans – Deeper And Deeper (Faders Down Depth Charge Remix)

Canviant radicalment de terç, la relectura de Deeper And Deeper desmunta la cançó original per injectar-li una bomba d’oxigen sintètic i greix de club. Concretament, el remei Depth Charge accelera la secció rítmica, infla els baixos fins a fregir els altaveus i converteix l’òrgan característic de la banda en un trallàs de pista de matinada.

06. Lord Fascinator & Spiral Drive – Rad

Tot seguit, ens trobem amb fricció d’efectes, pedals de distorsió oberts a canal i un groove psicodèlic que no perd la direcció. Precisament per això, Rad s’enlaira des del primer compàs amb línies de guitarra fressades i una secció rítmica hipnòtica que et manté en trànsit. Una peça d’àcid i textura sonora que avança sense demanar permís.

07. Beaks – TY (robbed the bank)

Així mateix, de tant en tant apareixen joies creades des de Viena que semblen dissenyades per aturar el temps. Es tracta d’una fugida en càmera lenta on la veu es passeja amb indolència sobre una secció rítmica austera i petits esclats de guitarra que raspen el fons. Lo-fi de caràcter marca de la casa, directe i sense cap tipus de retoc d’estudi.

08. Boy Harsher – Hard Beat

En una línia similar, hi ha projectes que tenen la capacitat de convertir la senzillesa en impacte directe. A la pràctica, Hard Beat és una pista essencialment ballable, sostinguda sobre ritmes mínims però obsessionants i textures de sintetitzador ben definides que tallen l’espai sense necessitat d’artificis. Presència sintètica neta i immediata.

09. Slow Pulp – Spill

Acostant-nos al final, els de Chicago ens deixen anar Spill, un d’aquells talls que entren d’amagatotis i et queden clavats al caixet. D’aquesta manera, la veu d’Emily Massey s’arrossega amb indolència magnètica sobre guitarres que van guanyant gruix a cada compàs, aixecant una vaporositat densa que sepulta qualsevol soroll de fons. Tres minuts de contenció ben entesa.

10. Love Spells – Don’t Touch

Finalment, tanca el top una confessió d’habitació sense pretencions. En efecte, Don’t Touch es sosté sobre el raspat real de les cordes, petites imperfeccions gravades a prop de la font i una veu filtrada que arriba com sortida d’un vell transistor. Fragilitat neta per aturar el soroll exterior.